Piolet Juli Soler i Santaló
A partir de mitjans dels anys setanta del segle passat, mentrestant el Sarrio de Escuaín i el Neandertal Pirenaicus feien les seves correries pels Pireneus, sempre els bullia el cap. Anaven a la recerca de tots els tresmils dels Pireneus, i entre esbufec i parada, es preguntaven quants cims ja havien assolit i que quantes muntanyes encara havien de pujar. Van començar pujant les muntanyes de més renom i després van començar a pujar cims més aïllats, això si, sempre per sobre la cota màgica dels 3000 metres. I al arribar dalt del cim, es miràvem contents i es preguntaven que farien el dia que els haurien pujat tots.
Quan estaven al pla, miraven mapes, llegien guies excursionistes i aixecaven castells de tresmils relligant totes les crestes de l’ample horitzó.
Un bon dia, a l’hospital de Sant Pau de Barcelona, mentrestant el Neandertal Pirenaicus visitava la seva mare malalta i li explicava les seves aventures pirenenques, la malalta del costat va dir que el seu fill també tenoa aquesta dèria i només pujava muntanyes de més de 3000 metres i, ens va ensenyar una llista molt primitiva, una mena de llistat de la compra domèstica, de tots els tresmils dels Pireneus que havia fet. Allò va ser com un llampec que li va obrir la ment al Neandertal Pirenaicus: calia fer una llista dels tresmils recollint la pròpia experiència. Ho va comentar al Sarrio, als companys del C. Exc. de Lleida i a altres amics d’excursions. I entre ells dos, el Rafa Guijarro, el Murciano de l’Almunia de Sant Joan, el Guivert, el Xarles i altri, van començar a fer proposicions i llistes, a pujar cims i comprovar els mapes, a repassar llistes aparegudes en diverses publicacions (que si la de Manel Cortes al butlletí del C. Exc. de Lleida, que si les del Josep Mari Feliu del C.D. Navarra, i un munt d’altres).
L’estiu del 1985, el dia que el Neandertal puja al seu tresmil número 100, en comptes de gastar els diners en xampany, edita un llistat resum de tots els 3000’s trobats: 150, i el reparteix a tots els amics que el van acompanyar.
Un bon dia de setmana santa de primers dels 90, tot ajudant als guardes de la Renclusa i remenant pel soterrani, varen trobar un piolet llarg i vell amagat sota un munt de caixes abandonades i mig trencades, donant a entendre que feia molts, molts anys que esta allí abandonat de la ma de Deu. Que hi feia allí aquell piolet ?, De qui podia haver estat ?, Qui l’havia abandonat ?. Els guardes deien que potser si, que sempre l’havien vist fent nosa enmig d’aquell munt de runa: “que potser era del anterior guarda, o d’un amic seu o ves a saber”.
Qui més qui menys, recorda el procés de fundació i construcció de la Renclusa:
A principis dels 1910, en Juli Soler i Santaló promou la construcció d’un refugi a les Maladetes, a on ell es fa excavar a la roca un petit refugi, al costat de la bauma dita de la Renclusa, que servia de refugi de pastors i de excursionistes. A la seva llar, l’anomena pomposament “Villa Maladeta”. El 1912 aconsegueix els permisos pertinents de l’Estat (propietari de la muntanya) i es signa un conveni entre el CEC i el Sr Sayó, per construir un refugi a l’esplanada de la Renclusa i un refugi-cova-vivac al coll de Corones, alhora que el Ministeri de Foment cedeix en propietat el cim de l’Aneto al CEC. En Juli Soler, que era enginyer i de bona família, es cuida, com representant del CEC, del projecte i de la direcció d’obres i s’instal·là a la seva llar. Solia anar acompanyat d’un capellà molt excursionista, mossèn Jaume Oliveres. De l’obra se’n cuida en Josep Sayó, “el de Llausià”, que a canvi de fer de paleta, farà de guarda del nou refugi.
En el projecte inicial, hi havia inclosa dins del refugi una capella dedicada a la Mare de Deu de les Neus. Ja allavorens l’anticlericalisme era vigent, i hi va haver uns de la junta del CEC que varen dir que si hi feien un oratori per resar, ells volien un “renegatori” per renegar. Davant d’aquesta situació, en Juli decideix que un cop acabades les obres del refugi, ell s’hi traslladaria i convertirien la seva “Villa” en un ermita per que la Mare de Deu no hagués de estar al costat d’aquells poca-soltes.
Malauradament, a meitat del treball de construcció, al nefast hivern del 1914, en Juli Soler es posa malalt i es mort. En Sayó continua l’obra mig ajudat per mossèn Oliveres i l’acaben el 1916. Desfan la villa Maladeta i fan l’ermita, traslladant tots els trastos d’en Juli Soler al nou refugi. Quan tot esta a punt per l’inaguració, succeeix l’accident dels “Llamps de la Maleïda” en que mort el Josep Sayó i un client seu. En mossèn Oliveres, que anava a l’esmentada excursió, es torna mig boig, durant un parell d’anys fa llibres i conferencies per ajudar a la vídua d’en Sayó i un cop ell considera que ja ha complert amb la família, se’n va a missions a les Amèriques. Queda com a guarda el jove gendre d’en Sayó, l’Abadias, i es perd el rastre dels trastos d’en Juli Soler i Santaló abandonats al soterrani de la Renclusa.
Al piolet retrobat, molt malmès pel temps i l’humitat, se li troba enganxat un escut antic del CEC i unes inicials, mig esborrades, que possiblement siguin JSS.
Els fets, semblen que son aquests i davant la incertitud i de la probabilitat, el Sarrio de Escuaín i el Neandertal Pirenaicus decideixen que cal fer alguna cosa simbòlica amb aquell piolet. El fan arreglar i mentrestant rumien que n’han de fer: que si penjar-lo d’una paret del refugi, que si donar-lo al CEC o al C.Exc. de Lleida, que si entregar-lo a un museu, que si repartir-se’l, etc. Com que enmig de les llargues caminades per assolir els tresmils d’imaginació no en manca, i en un moment d’extrema lucidesa, decideixen crear una categoria dins del excursionisme lleidatà per honorar a tots aquells que hagin pujat a totes les muntanyes de més de 3000 metres del Pirineu: la de “Depositari del piolet d’en Juli Soler i Santaló”, i el piolet anirà passant de mans a mida que els socis del C.Exc. de Lleida vagin complint la desitjada fita.
A l’estiu del 1995, hi ha una guerra ferotge entre lo Xarles, lo Guivert i el Feliu de Lleida per veure qui primer assoleix tots els tresmils, qui primer acaba la llista, que ja havia engruixit: 160 n’havia que pujar. Guanya lo Xarles pujant, el dia de la Mercè, al Gemelos del Possets, a on l’esperen tots els amics del C.Exc. de Lleida per celebrar tan gran esdeveniment i, el Neandertal Pirenaicus l’anomena “Depositari del piolet d’en Juli Soler i Santaló”.
Lo Feliu de Lleida ho fa el 1996 pujant als Batouas i el Guivert el 1997 pujant al Pavots. Els segueixen lo JR Segura el 1998 als Gemelos, el Jordi Farré i el Jesus Almarza a finals del 1998, que els pugen tots dins del mateix any, la Magda Sales el 2001 al Aragüells iniciant la saga de gènere, lo Carles Saez al Robinhera lo 2006 i enguany, el 2007, acaben la llista el Rosendo Oliva i el Miquel Angel Ramos també al Robinhera (ja que el túnel de Bielsa esta tancat per obres i no poden anar al Estarranha). El nostre amic Jose Murciano, de l’Almunia de Sant Joan, ja els havia pujat tots uns pocs anys abans.
I que se’n fa del piolet ? Doncs al igual que els militars llueixen medalles i bandes els dies de gala (casaments, primeres comunions, aniversaris i etc), els “depositaris” en els dies senyalats porten el meravellós piolet. Tots, i qualsevol dels “depositaris”, el poden usar qualsevol dia que els convingui.
L’any passat, 2006, amb motiu del Centenari del C.Exc.Lleida, i seguint les directrius polítiques de la discriminació positiva cap el col·lectiu de gènere, es va instaurar el “Piolet del Centenari”, destinat a les noies que fessin 100 tresmils diferents dels Pireneus. L’any passat es va donar a la Dolors Llordés i enguany, el piolet del Centenari a anat a parar a mans de la Lluisa Huguet.
QUI TÉ EL SEU PIOLET ?
